Reconèixer les pròpies emocions és clau per a poder mantenir una relació saludable amb un/a mateix/a i amb l’entorn. Necessitem entendre què ens passa, reconèixer quines emocions se’ns activen davant d’una situació, una conversa, una interacció, per a poder-la gestionar correctament.
Quan ens fem conscients del que estem sentint ens en podem fer càrrec i actuar amb coherència, podem donar-nos i demanar el que necessitem.
Sense aquesta consciència interna la nostra resposta s’activa de manera reactiva des de l’automatisme, contribuint a crear i perpetuar relacions en les que ens sentim incòmodes i incompresos, amb el patiment corresponent.
Aparentment la consciència emocional semblaria una cosa senzilla: es tracta d’identificar si ens sentim tristos, alegres, enfadats, amb por, etc. Però en la realitat no és tant fàcil. Hi ha diversos factors que ens dificulten aquest contacte: des del propi procés de socialització i enculturació, a les experiències vitals que vivim cadascú de nosaltres.
Les emocions s’expressen i es viuen en el cos. Les percebem a través de la respiració, del to muscular, de la mirada, de la postura, de sensacions a l’estómac, al pit, a la boca…Els nens petits tenen una expressió emocional espontània que es manifesta en un moviment corporal coherent i orgànic. Però a mida que ens anem desenvolupant en contacte amb l’entorn i anem tenint vivències d’acceptació o rebuig, la nostra expressió emocional va perdent espontaneïtat i transparència: aprenem a contenir, reprimir o amagar certes emocions i anem posant capes entre allò que sentim i allò que expressem.
D’altra banda, les vivències doloroses o traumàtiques ens condueixen a insensibilitzar-nos: per no sentir el dolor, ens desconnectem del cos i les sensacions.
A mida que ens relacionem amb l’entorn, doncs, anem construint mecanismes de defensa que ens condueixen a mostrar-nos d’una determinada manera, perdent el contacte amb les emocions primàries sinceres i la seva expressió corporal. Aquest procés de pèrdua de connexió, que pot ser més o menys intens en cada persona, ens dificulta reconèixer què sentim realment en cada situació.
Despertar la consciència emocional és part essencial de tot procés terapèutic i és un procés d’apoderament, que ens permet viure’ns plenament i fer-nos més lliures i responsables en la relació amb l’entorn.
Però per on comencem? El procés de reconnexió amb les pròpies emocions comença per sentir el cos. Ens cal donar-nos l’espai per a escoltar-nos, per a connectar amb la respiració, amb la sensació sentida, amb la interocepció.
Per començar a caminar en aquest despertar et proposo que dediquis 5 minuts diaris a la següent pràctica per a fomentar la interocepció:
Busca un espai tranquil i seu en una postura còmode, amb la columna recta i un bon arrelament (sigui a terra en postura de meditació o en una cadira amb la planta dels peus contacte amb el terra). Porta l’atenció a la teva respiració sense voler-la canviar. Simplement observa com és, com es mou el teu cos quan respira. Res més que això. Deixa que passin 5’. Passat aquest temps, observa les teves sensacions corporals i pregunta’t com estàs, com et sents.
